Marc Sanz descriu les sensacions viscudes en un periple curt, però molt intens

 

L’infermer Marc Sanz, de la promoció del 2011 de l’Escola d’Infermeria de Gimbernat, ha estat al març a la frontera amb Ucraïna, on va viatjar amb una furgoneta per portar material sanitari adquirit amb els diners recaptats a través de donacions particulars, bona part de les quals provinents del personal de l’Hospital Sant Jaume de Calella. Sanz i els altres dos companys amb els quals va fer el trajecte encara tenien un altre objectiu: aconseguir fer el viatge de tornada a Catalunya acompanyats d’una parella de refugiats, però al final això no va ser possible.

Sanz rememora el viatge de quatre dies, curt, però intens, l’estrès derivat de les dificultats logístiques per poder reunir el material necessari en poc temps i l’angoixa que li va provocar no poder atendre les peticions d’ajut que li van arribar de l’hospital de Járkov, situat en una les zones més castigades per la guerra. També el malestar que li va causar haver de tornar amb els seients reservats als refugiats buits.

“La nostra finalitat era lliurar el material a Kòvel, a uns 50 quilòmetres de la frontera amb Polònia, tot i que finalment van venir fins a la frontera a recollir-lo, i visitar el campament de refugiats instal·lat en un hipermercat tancat de Chelm, a Polònia, d’on ens havíem proposat treure una dona i al seu fill.”

Dies abans de sortir, però, va rebre la petició desesperada del responsable de cirurgia de l’hospital de Járkov, a 1.000 quilòmetres de la frontera, i va pensar a canviar de destí. No obstant això, els seus companys de viatge li van fer veure que era massa arriscat i va optar per seguir el pla inicialment previst. Finalment, va aconseguir que una altra expedició humanitària contactés amb Járkov.

“He patit estrès pensant en si podríem arribar a entregar el material. He tingut por a la frontera i vaig sentir-me molt trist al campament de refugiats, però també vaig experimentar molta alegria quan vam poder entregar la tramesa i, l’endemà, el nostre contacte a Kòvel ens va comunicar que el carregament acabava d’arribar a Kíiv”.

Un dels moments més difícils va ser quan van intentar treure una dona amb un fill d’un o dos anys que tenia un cosí a Barcelona i aquest, amb qui van contactar per preguntar-li si els voldria a casa seva, es va negar a acollir-los.

“Les dues persones que havíem de portar fins a Catalunya van sortir abans que nosaltres arribéssim i durant el viatge d’anada ens vam assabentar que ja estaven a Alemanya. Al campament tot eren famílies nombroses, però vam trobar una dona amb el seu fill petit que estava disposada a venir amb nosaltres si el parent que tenia a Barcelona els acollia. Com que aquest s’hi va negar li vam oferir la possibilitat de viatjar amb nosaltres i de posar-la en contacte amb una associació de refugiats de Canet, però, en aquestes condicions, la dona no va voler marxar”. Per això, “la tornada va tenir un gust agredolç”, assegura Sanz.

Un cop a casa va tornar a tenir dubtes sobre si no havia d’haver anat fins a Járkov. Va ser llavors, quan, “10 anys després, vaig tornar a contactar amb l’Escola d’Infermeria de Gimbernat per poder compartir aquest neguit”. El professor Cristian Palazzi, doctor en Filosofia, va tranquil·litzar-lo dient-li que havia fet el que s’havia de fer. “Li estic molt agraït”, confessa.

 

Categories